IKASGELETATIK HARATAGO… MÁS ALLÁ DE LAS AULAS…

 

Eneritz Zabala Grela

IKASGELETATIK HARATAGO… MÁS ALLÁ DE LAS AULAS…


Boterea. Emozioak. Zalantzak. Gatazka. (Des)Eraiki. Antzerkia, arteaz haratago, tresna pedagogiko izugarria izan daiteke, eraldatzailea eta kritikoa. Hori izan zen, hain zuzen, abenduaren 9tik 11ra Iruñean eta abenduaren 16an Donostin gure azaletan bizi izan genuena.

Ez zen lehenengo aldia TEAVIDErekin horrelako esperientzia bat bizi nuela, baina hainbeste denboran etxean egon behar izan eta gero, berezia egin zitzaidan ikasgeletan berriro ekitea. Zapalduaren antzerkiaren bitartez, gazte, nerabe eta umeekin lanketak burutzea esperientzia itzela izateaz gain, norabide guztietarako irakaspen iturri bat ere bada.

Magikoa da ikustea ikasleen enpatia, zapalduarekin bat izateko daukaten gaitasuna, aho batez bera ahalduntzeko martxan jartzen dituzten mekanismoak. Hori da hain zuzen, antzerkiak ematen diguna, pentsatzeaz haratago, irakaspenak eta esperientziak gorpuztea.

Balioetan hezi, jasandako eta eragindako zapalkuntzak identifikatu eta kolektiboki pentsatzeko bide berriak ireki, liburu eta arbeletaz haratago. Eta ez soilik pentsatu, sentitu eta ekiteko modu berriak ere, izatekoak finean.

Irakasgai ezinbestekoa. Gure ikasgelak antzerkiaren magiaz busti ditzagun. Jarrai dezagun bidea (des)ikasten.



Poder. Emociones. Dudas. Conflicto. (De)Construir. El teatro es una herramienta pedagógica transformadora y crítica, más allá de arte. Eso fue precisamente, lo que pudimos encarnar en Iruñea del 9 al 11 de diciembre y posteriormente en Donosti el 16 del mismo mes.

No ha sido la primera vez que formo parte de la familia que es TEAVIDE, pero tenía un toque muy especial poder volver a entrar en las aulas después de todo este año de encierros. A parte de la experiencia en sí, que brinda poder compartir desde el teatro del oprimido con jóvenes, adolescentes y niñas, vivimos un camino de aprendizajes en todas las direcciones.

Es mágico ver la empatía en las alumnas, la capacidad que muestran para ponerse en el lugar de las oprimidas, el empoderamiento que construyen en colectivo. Porque esa es la diferencia que nos marca el teatro, no solo pensar, si no encuerpar el aprendizaje y la experiencia.

Más allá de los libros y las pizarras, crecer en valores, detectar las opresiones que ejercemos y que nos ejercen y poder construir en colectivo nuevas formas de pensar sí, pero también de sentir y hacer. Nuevas formas de ser.

Que el teatro no sea más una asignatura pendiente. Sigamos llenando nuestras aulas con su magia. Caminemos el (des)aprender.